Amb el cos travessat | Esther Pardo Herrero

AMB EL COS TRAVESSAT

Una ressenya d’Esther Pardo Herrero

Sento el cor i el fetge (l’òrgan del cos que expressa l’amor en amazic) calents, bullint de sang antiga que desperta amb la força que crida Entre cendra i foc. Sento, alhora, com s’arremolinen a dins meu la indignació, la tristesa, la germanor, la ràbia, el desig d’esperança, l’horror de la infàmia, el crit de la dignitat, la certesa de la lluita. És la poesia de l’Asmaa Aouattah travessant el meu cos, i és amb el cos travessat com parlo del seu cant al Rif.

El poemari oscil·la entre la cendra: la devastació de la destrucció, la terra erma, la mort; i el foc: la dignitat i el desig sempre vius i encesos en la lluita. Aquest paisatge tan inhòspit que dibuixen la cendra i el foc, es va omplint de vida i de sentit a mesura que les paraules van donant forma a una història que ve de lluny i omplint l’espai amb una veu poètica que és alhora la memòria de generacions de lluita i d’opressió, testimoni de dones i homes represaliats, de les seves mares, pares, germans i germanes, la veu de la diàspora que no vol quedar-se al marge del que pateix la seva terra, la veu d’una història silenciada, la veu que increpa i posa un mirall.

L’autora construeix amb èxit una veu plural que respon a la difícil qüestió de des d’on narrar una realitat col·lectiva. Podríem dir que el jo poètic a Entre cendra i foc és el resultat de què Cristina Rivera Garza anomena desapropiació, un procés per incloure de manera evident les veus d’altres, sense subsumir-les en l’esfera de la mateixa autora, i per construir horitzons comunitaris. Així, alguns poemes inclouen declaracions textuals o parafrasejades de protagonistes del Moviment Popular Rifeny partides en versos, i ben amalgamades amb les paraules de l’autora. Tanmateix, els poemes van canviant el punt de vista, mostrant allò que se’ns vol fer arribar des d’una mirada que són moltes, que és prisma.

La veu a Entre cendra i foc es reconeix hereva d’una genealogia de lluita, Tremola el record/ de l’àvia Lwazna./ Aquests són els crits/ que ella sentia. La repressió que es pateix en l’actualitat és un contínuum d’una història d’explotació colonial, no és un fet aïllat i així la dignitat de la lluita perviu de generació en generació: De la mare he heretat/ l’espant constant/ que no defalleix/ ni descansa. Un crit no només és un crit, és un llegat de generacions, Ho diuen també les mares del meu Rif/ des de la nit dels temps.

L’autora vol escriure un poema per cadascú dels qui han lluitat i lluiten al Rif i el penjaré a la cruïlla del món/ perquè tothom conegui/ la vostra gesta, però sabent que la tasca la desborda reconeix Que no cabreu ni en un poema/ ni en mil./ Però cabeu al cor/ en milers de cors d’una terra/ que s’impacienta. Així ens convida a obrir els nostres cors per rebre’ls, i mantenir viva la memòria. També interpel·la i crida a la responsabilitat internacional amb encertada ironia a la Pregària a Montserrat, Mira-les als ulls./ Moreneta que dónes vida./ Africana “acollida./ I fes-hi quelcom/ Si us plau!; i a Sal del Mediterrani, Fon-te o cura’ns,/ sal punyetera,/ que no podem més.

Al llarg dels 34 poemes fem un viatge íntim, històric, identitari, que fa realitat les paraules d’Audre Lorde quan deia “La poesia no és un luxe. És una necessitat vital. Ella defineix la qualitat de la llum sota la qual transformem les nostres esperances i somnis de supervivència i canvi, que es plasmen primer en paraules, després en idees i, per fi, en una acció més tangible. La poesia és l’instrument mitjançant el qual anomenem allò que no té nom per convertir-lo en objecte del pensament.” És necessitat vital quan l’autora es pregunta: Esfereït el món per l’atroç crim,/ podrem viure d’ara endavant?/ Somiar?/ Somriure? Quan diu, M’asfixia el silenci al qual no he donat nom. Em dol el buit que no escric. O quan es lamenta, Odio existir,/ saber del vostre dolor/ i no fer-hi res. Asmaa Aouattah s’atreveix a escoltar la seva necessitat d’escriure i ens ofereix la seva llum que ens permet endinsar-nos a la història viva de lluita i dignitat del poble rifeny. Ens ofereix la seva poesia que ens permet pensar i sentir el Rif.

Esther Pardo Herrero, poeta