Arma de Subsistència | HANAFI EL-KADAOUI | Il·lustracions: Blanca Gimeno Capmany

Hanafi El-kadaoui Arma de Subsistencia
  • Col·lecció: Veus
  • ISBN: 978-84-120352-0-6
  • Darrera edició: abril 2019
  • Format: 135 × 210
  • Pàgines: 136
  • Preu: 15 euros
  • COMPRA
Trilogia: Hacia un Arte más Humano
II. Arma de Subsistència

#Poesia

“Arma de subsistència” és el segon llibre de la trilogia “Hacia un arte más humano” del poeta amazigo-català, Hanafi El-kadaoui.

Hacia un arte más humano és una idea primerenca, contextualitzada en l’etapa de joventut del poeta vers la cultura i la seva elitització, proposant reapropiar-se de la mateixa a partir de la creació de processos, que com un trípode pivoten sobre tres eixos, susceptibles i necessitats de reflexió i transformació; a saber, en aquest ordre: el personal, el social i el polític. Aquesta triple dimensió que recullen els escrits d’en Hanafi li permet proposar un mirada on poder ressituar, acomodar la identitat, la sensibilitat reduïda a un diagnòstic crònic, retornant al món el que d’ell ens –mal– ve,  per apropiar-se de la pròpia història i d’una identitat reconstruïda al marge de les imposicions de fronteres i estats moderns, cuidant  el que un ha construït, heretat i És.

Hacia un arte más humano esdevé una oportunitat i un clam per a una comunicació i expressió totalment lliures, encaminades a un procés d’apoderament, alhora afectiva i efectiva, com de qui vol i necessita desaprendre i desprendre’s de la transmissió patriarcal basada en el tabú i el dogma, i l’herència o creença culpabilitzadora rebuda, nombrant-la i dient-la, per finalment deslliurar-se’n, si és que el marc de relacions socials i els prejudicis enquistats ho permeten; i si no ho permeten, com ell afirma sovint, doncs  també… Així, provocar o remoure es fa legítim.

 Abandonat el somni de formar-se en cinematografia, la paraula, la creació pròpia, els processos pels quals transita la seva persona… esdevenen una arma punyent, tendre si s’ho proposa i esmolada degut al seu compromís en defensar que un altre món és possible, fet que farà que no sempre lx lectorx vulgui  trobar els textos per afrontar-se mitjançant aquests.

En Hanafi El-kadaoui tria despullar la seva vulnerabilitat, exposar-la a —encara més— estereotips i prejudicis o als rols associats a aquests mateixos; la paraula li és vehicle i l’expressió lliure o experimental, una frontera més plaent, com una acció de provocació, per dir i proclamar que de tota tècnica, teoria i acadèmia se’n desmarca i desdiu, perquè en la triada del “saber burgés”, ell hi intueix o hi veu directament, la cua del diable contemporani. I és que, aquest  neoliberalisme que ens extirpa l’oportunitat de Ser –éssers complerts, creatius, en constant evolució i creixement– en la seva evolució desfermada i imperialista, el nostre poeta avui defineix aquest nou ordre mundial com un necroliberalisme, o un sistema destinat a produir mort i genocidi sistèmics, que es sustenta en la exclusió, la estratificació i el segrest del fet cultural.

El primer llibre de la trilogia, “Un punki musulmán”, va veure la llum ara fa un any, a l’abril de 2018. En aquell moment, la situació personal que vivia l’autor va dificultar que el poguéssim ubicar dintre d’aquest treball més ampli, en el que hi ha previst un tercer llibre.

“Un punki musulmán” és, en tot el seu contingut i en tota la seva magnitud, un clar exemple de com l’art —un cop desubicat del seu segrest institucional i sistèmic —pot ser un gran aliat per mostrar-nos i desxifrar la naturalesa humana, aquesta part precisa que ens fa persones vinculades al nostre sentir i entendre, convertint-se en una eina per mostrar-se a un mateix alhora que reflexionar, comunicar, construint bellesa, obrint un sender a la sensibilitat i l’empatia, per decantar-se cap a la resiliència, la denúncia, la reconstrucció dels marcs socials, prèvia desconstrucció personal i vital.

És doncs, aquest Punki musulmán, un llibre en que l’art —la poesia en aquest cas— fa de pont entre el que hi ha dins —o el que un és i el que vol ser—  i el que passa fora, de com un humà es reconeix a sí mateix i com un entorn l’interpreta o classifica, per transitar a través de les etapes vitals d’un home una situació d’excepcionalitat sobrevinguda. Un punki musulmán ha estat com  “una catifa vermella” estesa per sostenir i emparar-se en un procés marcat pel risc de caure en una despersonalització sense retorn ni salvació, podent això sí desembocar, alhora, en una oportunitat per trencar uns vincles de poca qualitat i disposar així d’un coixí existencial o metafísic, on l’home donat per perdut es pugui retrobar ferm i continuar el camí escollit, sanat i en peu, autosuficient, independent i lliure.  “Un punki musulmán” és una mostra de com l’art es pot convertir en una oportunitat per a la resiliència, o de com la sublimació del dolor mitjançant construccions poètiques, pot calar i afectar o emocionar al seu autor, primer, i traslladar-se també a lxs lectorxs.

El segon llibre de la trilogia, “Arma de subsistència”, aquest que tens entre les mans, és un recull de 7 petits “micropoemaris” que van ser autoeditats i construïts (a priori casual i  accidentalment) com un petit bé cultural, personal i/o material, que es van orientar per a donar-se a conèixer, des del seu espai natural: els carrers o la “transhumància”, sempre d’una contrada cap a una altra, en constant moviment, descoberta i aventura; també li va donar la satisfacció de descobrir que havia trobat una petita forma de consecució de recursos, i per suposat vivències intenses i coneixences riques i diverses —doncs els venia al carrer interactuant amb les persones—, i han estat porta a interessants troballes i amistats.

Ara bé, no ens deixem enganyar ni caiguem en la simplicitat de creure que van ser creats sols amb aquesta finalitat. Al contrari, les paraules que conformen aquests llibrets són veritables armes que disparen a “matar” i també a emocionar. En el punt de mira hi trobem: les consciències, les conviccions que cal remoure i sacsejar per fer caure les resistències que barren el pont entre el que som i el que ens passa. Cadascun dels 7 micropoemaris correspon a un moment vital  i en cada un d’ells, des de diferents indrets i situacions, es conjuguen a l’atzar els continguts ja establerts en una estructura que ens sosté i ens sotmet alhora: la salut, l’estigma, les migracions, les relacions, els diners, la dona, la vivenda… en definitiva, el necroliberalisme!

Primer les cartes ens mostren —en  “7 poemes de vida i política”—,  “el món governat per criminals” que necessita un “home nou, refet i renovat, fet a sí mateix i sempre rebel”, que ens reclama com a part del Poble, “que som tu i jo, enamorats”, o l’estigma del qui reconeix disposar “d’aranyes somniadores i això a tu et dol” o que “veuries en mi un Amor immens” si “la cultura fos sopa que et peix”.

Ara la dona, enmig dels somnis que reflexen en un espill una “dona habitada” que cal que es tregui de les marques “que a altres com a tu exploten”, Ara la mà estesa “quan el teu voltant reposin dubtes i pors…”, potser fruit d’un amor conscient, treballat i adult.  Ara un breu poemari on “Dona, espill, somnis, desemboquen en una oda a la Cultura”, fet essencial per a l’essència d’allò  Humà.

I “Un poemari instantani” per denunciar que ja no ens toquem els timbres, ja no ens mirem els ulls ni ens detenim davant els altres, perdent rituals i costums socials, deixant passar el temps que permet construir-nos en comú, doncs avui totxs pensem: “fes una trucada abans… envia un missatge per whastsapp… avisa al grup, i si tot falla… un missatge des de la xacra social”, una forma de relacionar-se que demanda “Una aplicació pels sentiments…”.

O ara el dia del “Desordre” en “Un procés d’amor o lletra de nina russa” on “no hi haurà res ni ningú… sols cada dia el Sol , i les abraçades les haurà de cercar lluny”,  vivint la solitud com “Un trist resplendor” i alhora plaent, de contrada en contrada, ciutats, viles i pobles, indistintament.

 “Mr. Masc i Dr. Fem” es  un poemari creat en una sola nit de fecunda inspiració arrel d’una proposta d’aquesta editorial, per a una jornada feminista. “Dr. Masc” és un poemari rotund que enfoca el feminisme des d’una mirada decolonial i parla, no cal dir-ho, de l’expropiació de territoris, recursos i vides. D’un origen rifeny —terra saquejada pels colonialistes espanyols que “ens van robar la terra i la identitat, ens van violar les dones, en van pervertir els nens, […] es van venjar amb severa derrota fent ús d’armes químiques”—, Hanafi és conscient que és un home d’arrels segrestades i vincles afectats per tants terribles fets històrics. I —no ho diem mai prou—son vivències que es transmeten intergeneracionalment i perpetuen una desfeta que està en l’arrel de moltes malalties i desorientacions vitals, i que potser explicarien el desajust del món contemporani i de les relacions humanes.

A més de denunciar amb paraula severa la submissió del poble colonitzat a un règim dictatorial que perpetua l’abús, del patriarcat fet falsa teologia que sotmet dones i homes a través de la por i l’analfabetisme, aquest poemari és un diàleg entre allò masculí i allò femení que hi ha dins de tota persona, esdevingut lluita pel domini  d’un vers l’altra quan, en realitat, calen les dues harmonitzades en un “comú denominador” enfocat en el “saber el vers femení” del qual “en depèn si ens sotmetem al dictat patriarcal, o no…”.

A “Supranormalet. Una ullada a la discapacitat”, s’inclouen tres micropoemaris de 7 poemes cada un que en  Hanafi va escriure per interpel·lar-nos sobre la salut, les capacitats, els paradigmes del sistema públic de salut vers aquestes i la “normalitat” entesa per ell, el poeta, en un sentit “supra”. Versus l’estigma, la desconeixença i els prejudicis imperants, capgira el que de pejoratiu conté una salut que encamina a la pèrdua d’autonomia i la desvalorització socioeconòmica de persones que carreguen intensos historials de sofriments, en que els vincles i els rols, els han engarjolat en un diagnòstic pervers que tapona les possibilitats personals i les destreses pròpies.

Però en Hanafi ha viscut dos processos, el primer en un espai escollit amb una professional independent, del qual en va sortir vestit de poeta, com qui es sorprèn d’haver descobert un desig reprimit: voler dir, expressar i escriure. I tanmateix, com si es tractés d’un educador social  submergit en una investigació-acció, va voler viure un segon procés de seguiment i atendre’s en la sanitat pública, un cop finalitzat el procés d’autoconeixement sostingut amb recursos propis. Malauradament, en l’esfera pública va descobrir la cronificació del problema de base, la sobremedicació moltes vegades com a única proposta terapèutica, en que  ha desobeït els seus principals dictats, definint el què hi ha viscut i rebut com propi d’un sistema de perpetuació, cronificació i d’abús, i no de salut pública i creixement; d’aquesta manera, contundent, ens el defineix des de l’experiència analítica de les implicacions en les terapèutiques i mirades dels professionals que l’han atès. Així, doncs, lxs lectorxs, podem ressituar aquesta sentència que  ens deixa una sola sortida: escoltar, llegir i observar, si més no com a repte que ens permeti “als supranormalets comprendre”. Llavors molts certificats invalidants o discapacitats no responen més que a l’ordre necroliberal que s’imposa i que entendrem en els versos següents :

 

“Castigat pel dit i fet / ets un supranormalet si no ens resultes productiu per als Nostres interessos / si no acates les Nostres normes / si rebutges la Nostra explotació de les teves hores…”

 

La realitat sobrevinguda i transformada a través de la poesia en el primer llibre de la trilogia, “Un punki musulmán”, té el seu moment d’eclosió durant el temps en que Hanafi va redactar l’últim poemari que conforma “Arma de Subsistència”. Ens referim a “Un darrer ingrés… Hospitalari? Bancari? Penitenciari?”. Aquests versos esbossen la realitat de la salut mental tractada en un entorn hospitalari del sistema públic de salut en el que manca una mirada global de la realitat personal i social de les persones que pateixen una experiència en aquest àmbit, i sols s’enfoca en tractar la simptomatologia amb elements de contenció mecànica i química. La realitat socioeconòmica que ens envolta, aquest “necroliberalisme” que nega l’accés a les necessitats més bàsiques, no enteses com un dret sinó com un negoci, no forma part del programa d’atenció i deixa les vulnerabilitats generades sense vies de solució i perpetuant situacions desestabilitzadores:

 

“El tractament i l’acceptació de la teva malaltia és essencial, si no…, recauràs / I l’habitatge? Amb el tractament i l’acceptació, tot ho pots… / I el seu preu? Tractant-te i acceptant ho podràs pagar tot / I els Drets perduts?…”

 

No voldríem acabar aquest pròleg sense unes paraules d’agraïment sincer a totxs les persones que en algun moment s’han acostat a escoltar, compatir o adquirir algun dels micropoemaris que, finalment, han confluït en la construcció d’aquest llibre. Sigui aquest agraïment del poeta un homenatge a totxs lxs persones que d’una manera o altra el van encoratjar a seguir aquell camí “bohemi” i compromès, animant-lo a continuar aportant el seu granet de sorra, amb la contribució de nombroses persones en l’enriquiment i difusió del procés d’aquest esclariment i centrifugat personal i social que fins aquí Hanafi El kadaoui ens mostra. Moltes gràcies, ens diu aquell home que als trenta-sis anys va dir-se: vull tornar a ser nen, i ja era llavors quan sols poemes feia, m’hi llanço, doncs una temporada…; i de vida foren escrits amors i lluites, no eren ni tant sols problemes, avui ho rellegim i us ho compartim, en forma de llibre editat fet poemes.

Blanca Gimeno Ilustración
Llibre il·lustrat per Blanca Ilustración
Hanafi-orioltuca
Blog Critica Social | Dibuix de l'autor d'Oriol Tuca, il·lustrador i artista plàstic
L'autor
Hanafi El-kadaoui

Amazic del Rif i català del Berguedà, fill de ll’emigració forjada pel colonial estat espanyol al Marroc, especialment i sobretot al Sàhara i al Rif, acollit i amorosit a la terra gironina, somiador de repúbliques lluitades d’allà i d’aquí, Hanafi aplega dues identitats llegeix+

Arma de Subsistència | HANAFI EL-KADAOUI | Il·lustracions: Blanca Gimeno Capmany