Paisatges des de les ombres més fosques d’un test de Rorschach

La poesia de vegades desubica, un cop la treu del seu endins i se la mira, trasbalsa i descol·loca el mateix autor (i esperem que també al lector) i el torna a posar en un espai de l’ànim que no s’esperava. La situació és estranya, que no màgica. Com quan ens estimem molt un quadre i li descobrim un impactant matís que ens era amagat sota la pols dels segles o per les imperfeccions d’una pobra reproducció. Així, el traç de les paraules, les formes de la imatge i la metàfora, la complexitat de les ombres de les insinuacions o els sons disposats damunt la pell d’un poema ens fan sospitar algun cop que som menys assenyats que no ens pensàvem i potser sí una mica més onírics. És quan descobrim racons de nosaltres mateixos que no sabíem que existien. Paisatges des de les ombres d’un test de Rorschach insinua això. Per pur experiment, el poeta es deixa anar i amolla les cordes tenses d’allò que algú va proposar com a forma d’anàlisi dels paisatges de la psique. I tant li fa, confessa, la interpretació del resultat que se’n pugui derivar. Fam de poesia és, i quina sort, el diagnòstic.