L’estiu que sempre torna

Em costa concentrar-me. Música de lletres rebels i ritmes festius m’omplen el cos, que no es pot estar quiet davant l’ordinador.  I no és per falta de ganes per escriure, no. És aquest sol, aquesta plenitud marítima que sento dins meu cada vegada que arriba el juny, tot i haver viscut els juliols a muntanya. El meu cos recorda cada cop que s’aproximava l’últim dia d’escola, preludi de la nit de Sant Joan: natura, platja, joc, temps lliure, lectura, família. S’obria tot un món de possibilitats i Barcelona quedava enrere. El cap, tan poc concentrat en l’ara i l’aquí i tan pendent de l’esclat dels dies propers. La ment, il·lusionada imaginant com l’estiu es convertia en un any sencer. Perquè això és el que passava quan els estius, eren estius: temps dilatat, gaudi, pa sucat amb oli d’escarola, pedrissos frescos, hores al paller imaginant un amor adolescent, escapades a duo pels boscos de la vall a cop de galop, calor sufocada amb aigua de menta, amagatalls a la penombra de les golfes, olor a cansalada viada, escales de fusta retronadora, mil hores de llençols blancs estesos i plegats al sol del terrat, la llibertat materialitzada.

Ja fa quinze anys que no tinc estiu. Els estius no són estius des que no som a Merlès. I, tanmateix, crec que encara no he sabut desprendre-me’n. El busco constantment sense èxit, sabent que no el retrobaré mai. Com seria la vida, si no ens haguessin pres les arrels de la família?

N’he parlat molt poc amb mi mateixa, però mai m’ha significat quelcom temporal. Segueix sent a dins meu, malgrat que el temps certifiqui que he viscut més al marge d’aquesta realitat que a dins. Que la segueixo vivint malgrat no existir ja.

Com moltes d’altres coses que ja no són i em nego a desprendre-me’n. L’amor, i la mort.

I com aquell, tants d’altres que ja no hi són, perquè visc cada mort com aquell estiu que em van prendre. L’avi que ja no hi és, l’amor que ja no viu, el gat que ja no volta, les àvies que ja no hi són, el Mèxic que porto dins. Em nego a desprendre-me’n, sé que no tornaran, ho sé, i malgrat tot, em bull el desig de tornar-ho a passar pel cor.

Estimo la meva vida com és ara. Racionalment, accepto les morts perquè sé que no tinc cap altra opció. Però, assimilar? Aquest plor que m’arrenca la pell cada vegada que penso en un estiu mort em demostra que emocionalment no en són capaç. Que visc la vida endavant, perquè sóc de mirar amb ulls albirants, però que m’aferro a la nostàlgia com un cadell afamat s’aferra al mam.

I aquesta contradicció m’esvalota, em diu que no sé estimar prou la vida, que no sé deixar anar la mort. El dolor que sento després d’intentar rescatar el meu passat de les cendres és devastador, m’hi endinso i sento la felicitat d’aquell moment, magistralment maximitzat, però la buidor que prossegueix em tenyeix el cos. I si n’aprengués, si sabés com tornar-hi… Em sé cíclica: així com prenc l’avui i m’apodero de la bellesa del que sostinc entre les meves mans, també caic en la fràgil i porosa felicitat de recordar el que un dia vaig sostenir en pretèrit.

Com es pot avançar amb la mort apresa? No concebo en mi la virtut de la desafecció. Forces contraposades que intenten obtenir-la i, alhora, no ho volen de cap de les maneres. Com es pot acceptar que l’estiu ja no és estiu? Seria més feliç, però el dolor que dibuixo en pensar que la màgia són trucs m’arrecera de nou a la cova.//