Sense memòria

Sense memòria

F. Xavier Simarro Montané

Però ara no em ve al cap. S’han acabat els petons i no en sé de trobar títol o potser epíleg a aquest conte.
Aboco el cap per la finestra i me’n faig creus. S’ha acabat el bròquil. A la meva dreta em saluden uns
núvols grisos que fan por.

Els petons silents de l’escuma. Que rebien els meus peus, agraïts, sense gemegar de plaer. La llengua
incansable de la mar ha deixat d’humitejar-me. Els somnis, si, encara ho són. Quan recordo, a la trinxera
dels llençols, el trenat de les nostres llengües, la cursa de la nostra suor per xopar la pell de l’altre.
Interrupció seria el títol. Sorpresa, l’epíleg. Ningú m’avisa quan la vida s’escola per l’aigüera. En forma
de sol, de llunes que ja són passat. De xampany a la terrassa, mirants els estels. De fotos penjades corre
cuita a Instagram. A l’estiu tota cuca viu. Doncs, jo en vull un collaret! Que pengi del meu coll i retingui
tots els instants d’aquest estiu viscut.

He passat pàgina aquesta tarda. He traçat un semicercle àgil, un vol d’interior, una pinça amb dos dits,
i es fonen 31 dies. Com un gelat a ple sol. Com els nostres cossos alguna nit. M’amago a l’ombra. Fregit
pels records. Vull xarrupar, com la darrera gota d’orxata, els gotims d’estiu que encara pengen. Ara no
em ve al cap altra paraula que sorpresa; sí, l’epíleg. Setembre, llegeixo al calendari de taula. La sorra
rep encara el bes afamat del seu amant. Jo no hi soc per a veure-ho. Ni per robar-ne algun. És l’asfalt
qui bateja ara els meus peus. La vorera submisa. El tapis rodant de la presó de l’agenda diària.

Però ara no em ve al cap on haig de reclamar. Quina és la finestreta de les devolucions. Que em tornin
els dies sense horari, ni pressa, ni agenda. Amb els ulls esbatanats davant del salt matinal amb perxa del
disc senyor. Ignoro si cal segell o pòlissa, o totes dues coses alhora. Ha fugit. Els petons, no. S’arreceren
fins l’instant precís d’humitejar novament el teu cos, com les onades ho feien amb els meus peus.
S’han acabat les excuses. Jo el vull de tots els sabors el gelat. Que congeli la rutina, l’oblit, el mal sabor
de boca. Que refresqui les nostres mirades. Com les que adreçàvem algun capvespre al disc taronja mort
de cansament mentre s’amagava sota el traç d’un tiralínies anònim, gegantí.

Me’n faig creus, això si, sense claus sagnants ni estelles, de la vida que ens crucifica. Ens posa dalt del
turó. A contemplar valls i muntanyes. A dreta i esquerra, els fulls de calendari. Al centre, la nostra
sorprenent i admirable petitesa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on linkedin

Compartim relats textuals, visuals, i/o auditius de vivències, reflexions, connexions, idees, somnis…

Vols aportar el teu?

Escriu-nos a: info@neret.cat

Sense memòria
Tagged on:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *