Oda a l’Emig

Oda a l'Emig

Berenguer Casas Lladós
izadi-casas
Pintura: Izadi Casas Busto

Crits. Crits eixordadors i aberrants. De fons; esclats. Ànimes. Ànimes que es desfan. El reflex ataronjat traspassa la panxa de la mare. Ella corre espantada. L’aigua que em rodeja es torna rogenca com les tardes d’una tardor desconeguda. Tremolo de por. Cases i carrers fets a miques. Seguim al rabí. Sento dir-li que coneix un lloc segur on amagar-nos. De cop la llum s’enfosqueix. Un grinyol se m’escola fins al moll de l’os. La porta es tanca. Cloc! L’obscuritat ens rodeja. No sé del cert què m’espanta més; si les tenebres o la guerra. El sostre del damunt tremola a cada esclat mentre polsims de sorra ens cauen al damunt. La mare eixabuira. Contrau la panxa. M’esclafa. Alguns esternuden, d’altres somiquegen. Els més covards resen. No entenc res. La mare m’acarona. Em tranquil·litza. A la vegada, ella també es relaxa en sentir que malgrat tot, dins seu encara hi ha vida. Esperança. Batecs de cor. Li dono una coça lleu i noto com somriu i em mira. S’ha fet de nit. Ho sé perquè a fora hi roman la negror. La pols ho impregna tot. Silenci mortuori. Caminem l’un darrere l’altre agafats de la mà. Obscuritat. A poc a poc, pas a pas, ens allunyem de la ciutat. La mare li ha donat al rabí els diners i totes les joies perquè ens salvi la vida.

Ja no hi ha marxa enrere —em diu la mare.

Pugem uns graons i, coberts per una lona, marxem lluny. El soroll del camió ens manté en silenci. Ningú gosa parlar. Oblit. Quan travessem la frontera el rabí ens diu que el pare és mort. La mare esclata. Com les bombes; plena de còlera. Jo ploro i ploro i no paro de plorar. Ningú em sent. Intento ofegar-me dins del meu mar, però encara sóc massa petit i no en sé de morir. Les onades s’esberlen contra les roques. El rebombori arriba fins a la vora de la platja. Hi estem tots dempeus. Allí trenquen contra els avencs de sorra. La mar sempre es calma després dels avencs. Esperem algú que no arriba. Sembla no tenir pressa. És fosc. No veig res de res. Tan sols noto com la mà de la mare m’acarona. Es plany. Encara somiqueja. Passa l’estona. En passa tanta, que del rellotge del pare n’haguessin caigut les agulles, cansades de fer giravoltes sense parar.

Una diminuta llum es va apropant des del fons de l’horitzó. Festa i xerinola amarga. Alguns s’abracen. Nosaltres, jo i la mare, estem sols. Ella s’aferra a mi. Un a un pugem dins de l’embarcació. La mare s’asseu al costat dret, ben a prop del motor que rugeix i, que a la vegada, ens escalfa. El seu so em calma. Sembla que la mare s’adorm. Això em tranquil·litza. No puc aclucar els ulls perquè ja els hi tinc, de clucs. El vaivé em fa balancejar encara més. La meva aigua és com la mar. El bot sóc jo dins la panxa de la mare. Jo sóc el bot, sóc la mare, sóc el record d’un país que flota enmig d’un mar ple de sang. Calma. Naveguem moltes hores. Masses. Desertors i fugitius. Espantats i un xic porucs. Què en serà de nosaltres.

S’ha fet de dia. Els raigs del sol m’escalfen. Des de dins estant tot és de color ataronjat i rogenc. Em moc. Primer cap a la dreta. Després cap a l’esquerra. M’estiro. Pressiono la panxa de la mare. Ella m’acaricia i em demana tranquil·litat. Al cap d’unes hores, eternes, se’ns acaba l’aigua. Tothom té set. Hi ha gana. Ningú tingué temps de pensar-hi en les provisions pel viatge. Ara que, ben mirat, foren totes cremades. Entre planys i penúries s’ha fet de nit. La frescor apaivaga el malestar. La mare s’adorm. Jo no vull somiar. No la vull perdre, la consciència.

De cop, una llum encegadora ens il·lumina. Esbatanaria els ulls car no puc. Veus desconegudes inunden el cel. Parlen una llengua estrangera. El rabí xerra. Ells l’escolten. Semblen no entendre’l. Romanem arraulits sota la mirada acusadora de les armes. Ens criminalitzen. Ens avergonyeixen sense pronunciar mot. Deu meu, però què hem fet, nosaltres? Noto com la por corre per les venes de la mare. M’espanto. Plorem.

Ens han fet pujar a bord del seu vaixell. És gran. Navega de pressa. El nostre s’ha quedat allí, sol en mig de la mar com els nostres records s’hi han quedat, de perduts, entre els esclats d’una guerra absurda. Més en són ells! Ens tenen arraconats al fons de l’embarcació. Dos homes de guàrdia romanen encastats davant nostre. Riuen. Ens fan mofa. No els entenc. Hi ha paraules, però, que sonen igual en totes les llengües. El rabí s’aixeca. Els hi diu que tenim gana i set. Cloc! Cop de culata a la cara. El rabí cau a terra. La sang li embruta el coll de la camisa. Resem. Ara tots a l’uníson. Descarats! S’emporten a la noia més joveneta. Malparits! És la més bonica de totes. Demana auxili. Xiscla, però aquests, es perden cap a les profunditats del mar. La seva virtut també s’hi perdria allí al fons. La mare no gosa dir res. Tothom calla. No culpabilitzo a la mare, pateix per mi. Mentre els crits de la noia s’escolen dins de l’embarcació nosaltres ens arraulim encara més. Tremolem. Covards! Pànic. Potser era millor la guerra que això. Al cap de poc despunta el dia. La mare recolza el cap damunt l’espatlla d’una senyora i just s’adorm. Aprofito per descansar. Aclucaria els ulls, però no em fa falta, ja els hi tinc.

Quan arribem a port és passat migdia. Fa massa calor. La mare necessita beure. Jo també en tinc de set. De fons se senten uns crits els quals no podem entendre. Els que ens han vingut a rebre al moll aporrinen d’insults als homes del nostre vaixell. Ens assenyalen. Es posen les mans al cap. Nosaltres, tot arraulits fent pinya, ens els quedem mirant. Les armes queden enfundades. Clic. Llavors pugen tres dones i un home. Porten aigua. En bevem tots. Gola avall. Molt endins revifa. Intentem somriure. Malgrat l’amabilitat, la desconfiança ens aclapara. Un a un ens fan baixar a terra ferma. En noto l’olor: és un altre país. Quelcom diferent s’hi respira. No hi ha pols ni es senten bombes retrucar de fons. Pugem a un vehicle. La mare m’abraça.

Estem salvats fill meu —em diu.

En fer-se fosc arribem a un edifici. A dins hi fa fred. Les paraules es retorcen en les parets asèptiques. La llum dels florescents ens desfigura les ombres. Noto com la mare tremola. Al cap de poc ens donen brou i pa. Tinc gana. Ara emperò tinc son. Estem tots esgotats. Sembla que la mare s’ha tombat en algun lloc. L’escalfor d’una manta li cobreix el ventre. Ho és molt, de fosc. Han apagat els llums.

Bona nit, fill meu —diu la mare abans d’adormir-se.

L’endemà al matí la mare gaudeix de llet calenta. Jo em deleixo amb el pa dolç. La llet i el sucre inunden l’estómac. Ens desperten. Plaer íntim. Ella somriu. Respira amb profunditat. Els altres es miren. Resen agraïts per aquest bé de Déu. Just llavors entra una dona de posat seriós. Mirada gèlida. Freda tota ella. Pàl·lida com un cadàver. Sembla un dels tancs de la nostra guerra. Un per un ens revisa a tots. Quan acaba torna a començar. Ara, però, apuntant quelcom en una llibreta que duia sota el braç. Marxa sense pronunciar ni un mot; amb prou feines ens ha dedicat una mirada. Hem passat por. Un murmuri incessant i foragitat s’ha escolat entre les nostres ànimes esquerdades. De cop entren dos homes. Passen revista. Assenyalen unes dones, entre elles la mare. Totes embarassades. Uns joves també són del seu interès. Ens fan sortir a fora. Després de signar uns papers sembla que som benvinguts. Plors i lamentacions inunden les parets de l’edifici. Els altres, homes esgarriats i vells s’han de quedar allí. Les dones passen pena. Els nens abracen als pares i els hi han d’arrancar dels braços. Nosaltres no. Estem sols. Tots són morts. Les vides dels qui estimàvem s’apagaren sota l’espessa pols de la guerra. I, els que quedaren dempeus, no els tornaríem a veure mai més.

Quan travessem el llindar de la porta ja no ho aguanto més. Vull sortir. Veure el nou món. Sento el so d’una ambulància. La mare s’ha posat de part. Ai, mare, que en serà de nosaltres!■

©Berenguer Casas Lladós

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on linkedin

Compartim relats textuals, visuals, i/o auditius de vivències, reflexions, connexions, idees, somnis…

Vols aportar el teu?

Escriu-nos a: info@neret.cat

Oda a l’Emig
Tagged on:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *