La importància de ser…

No va ser fins a la publicació d’El ventall de Lady Windermere (1892) que Oscar Wilde va ser reconegut com un autor teatral de ple dret. Fins llavors, la seva fama com a dandi i teòric força performatiu del moviment esteticista superava amb escreix la seva més aviat condescent fama de literat. Amb El ventall… es va introduir de ple, i amb molta contundència, en l’escriptura de comèdies de societat, tot aplicant l’efecte humorístic que el feia un personatge inconfusible de la vida cultural londinenca: donant forma de paradoxa als aforismes categòrics típics de l’era victoriana aconseguia la lleugeresa mentre mantenia els arguments en un to correcte propi.

La importància de ser… és l’última obra de teatre de Wilde abans de la seva caiguda en desgràcia. Tota la trama té com a fonament l’aforisme de Wilde «Doneu una màscara a un home i us dirà la veritat». L’autor pren l’element més constitutiu del seu estil i el fa el nucli de tota l’obra: la distorsió del discurs a través de la paradoxa capgira el món i mostra el revers de la realitat. La superfície es fa essència, els personatges operen des del desig d’efecte abans que des dels efectes del desig, i l’únic motor intern de la trama és una certa enganyifa. No en va, suposa el cim de la creació dramàtica d’Oscar Wilde, i apunta a allò que hagués pogut esdevenir un nou llenguatge teatral, interromput per la seva condemna al presó, que el va fer tornar a la poesia.

S’ha assenyalat La importància… com la més trivial de les seves obres. I, en canvi, en aquest món invertit que Wilde hi presenta, totes les profundes superfícies que s’hi dibuixen, totes les veritats en forma de mentida constitueixen un retrat hiperrealista d’un temps i d’un espai. No és, ben al contrari del que s’ha dit, una obra sense missatge: l’únic secret consisteix en no llegir entre línies.

Traducció de Guillem Peire

Epíleg de Xavier Sirés